D'Avis A Néts
Aquesta vegada em toca
escriure a mi en aquest nou blog de la Juvenil. Intentaré que sigui
un escrit amè i amb anècdotes positives i curioses sobre els meus
inicis a la penya i durant aquests anys.
En situació, com sabeu
ser de l’Espanyol és un sentiment que no es pot explicar amb
paraules, qui ho és de cor ho sap i ja està... Jo de ben petit ja
anava amb el meu avi a Sarrià, això si, anava només 5 o 6 cops a
l’any quan el meu avi m’hi portava, tinc records molt positius
d’aquelles èpoques i el meu avi per mi era un referent ja que era
l’únic perico de la família junt amb la meva mare, tots els
altres fills, germans i familiars de part de pare no tenen aquesta
sort (ells s’ho perden).
Quan al meu avi ja li
costava anar al camp, poc sovint, pel seu empitjorament de la salut,
jo vaig deixar d’anar al camp. Quan va arriba el dia en que va
morir, jo tenia uns 13 anys, i durant uns anys vaig estar seguint a
l’Espanyol però no com ho faig ara ni ho feia amb el meu avi. El
meu esperit futboler va desaparèixer durant uns 4-5 anys i no tenia
l’espurna que em mancava per seguir-lo com deu mana.
He intentat ser breu però
aquesta crec que es una introducció adequada. De sobte un contacte
de la meva família 1 cop al mes aprox. em va començar a donar
invitacions per anar a veure l’Espanyol a Montjuic, voltava l’any
2002 i solia situar-me enfront la tribuna, i des d’allà podia
veure el gran ambient que es generava a cada partit a la nova zona
d’animació recentment creada i on es trobava la Juvenil, amb
aquella pancarta tan característica. Mica en mica, i amb el record
del meu avi en ment cada cop que juga l’espanyol, em vaig anar
aficionant més i més. Sempre que jugava l’Espanyol volia anar al
camp, moltes vegades hi anava sol, d’altres amb algun amic però
tot plegat em fascinava l’ambient comentat abans, fins que pels
volts del 2004 quan ja tenia solvència econòmica vaig poder
pagar-me el carnet per mi mateix, ja que el meu avi mai em va arribar
a fer soci (és la única cosa que li puc arribar a retreure :D).
Directament em vaig abonar al córner on es movia l’ambient del
jovent i em vaig afiliar a la Juvenil així com a la zona d’animació
- en aquells temps LC RCDE 1900 -, fent nous amics i vivint
experiències úniques.
El meu primer
desplaçament el recordo molt especialment, ja que gairebé no
coneixia a ningú i va ser el partit contra l’Osasuna al Sadar amb
el famós gol en fora de joc QUE NO HO ERA de 3 metres del nostre
amic Toni Velamazán. Aquell partit segurament ens va privar
d’accedir a una possible 4a posició, però allà es va forjar el
meu gran sentiment i les meves noves amistats en torn a la Juvenil.
Anava gairebé cada
partit a l’estadi, per a mi era com un ritual, l’ambient era
únic, noves amistats, desplaçaments inoblidables com el de
Valladolid en furgoneta anar i tornar el mateix dia amb temperatures
per sota dels 0º i una boira durant gairebé tot el camí, arrel
d’això ja no només volia anar cada 15 dies al camp sinó que
sempre tenia ganes de fer desplaçaments, ja no només amb autocar,
sinó amb cotxes, avió, tren.. o com calgués per tal de recórrer
nous estadis i ambients diferents de futbol amb la Juvenil, aquesta
és la vida que he decidit i ningú em farà canviar d’opinió,
vivint una final de la UEFA a Glasgow, semifinals a Bremen i una
d’altra a Madrid de copa del rei, en aquest cas si amb una gran
victòria sobre un Saragossa molt favorit.
També recordo un viatge
a Santander amb nombrosos integrants de la PJE, anant de festa per la
capital càntabra. Podria estar moltes hores escrivint anècdotes i
històries sobre viatges amb el grup i les grans amistats que hi
tinc, ja no sols a les grades si no també fora d’elles, ja que som
una gran família.
Espero que els que llegiu
l’article i no hàgiu gaudit encara d’un ambient similar,
convidar-vos a assistir a algun partit per veure com intentem fer el
millor perquè el nostre equip tiri endavant partit rere partit.
D’avis a néts!
Soci nº 34
No hay comentarios:
Publicar un comentario