Bàsquet RCDE

Bàsquet RCDE

La secció de bàsquetbol de l’Espanyol va ser fundada el 1923 per ex-alumnes del Col·legi Escolapis de Sant Antoni i Sarrià, que freqüentaven el Gimnàs Bricall. Va ser un club pioner en la pràctica del bàsquet a Catalunya i Espanya. El 1923 va participar en el primer Torneig Regional i el primer jugador en anotar va ser el blanc i blau Bagués de tir lliure. Malgrat tot, al poc d’iniciar-se, la secció va aturar les seves activitats i no es van tornar a reprendre fins a l’any 1927, quan es va participar en el Campionat de Segona Categoria aconseguint l’ascens a 1a Divisió. Durant la dècada de 1930 va ser un dels clubs més destacats del panorama català, erigint-se guanyador del Campionat de Catalunya el 1931 i 1932. Després d’aturar novament l’activitat, a causa de la Guerra Civil (1936 - 1939), l’equip va continuar participant en la primera línia del bàsquet estatal i va esdevenir guanyador al Campionat d’Espanya de 1941 al guanyar per 35 a 24 al CB Hospitalet en la final disputada a Madrid el 15 de juny de 1941. Van ser uns anys bons pel bàsquet i es va crear un equip femení entre 1940 i 1945, el qual va aconseguir proclamar-se campió de Catalunya i d’Espanya el 1943. El campionat d’Espanya es va assolir a l’imposar-se per 13 a 10 al Real Madrid en la final disputada el 28 de juny de 1943. També al 2007, el CB Olesa va arribar a un acord de patrocini amb l’Espanyol, i el seu equip femení, que militava a la Liga Femenina 1, va passar a dir-se CB Olesa – Espanyol. 

                                         

La secció de l’Espanyol va participar en la lliga espanyola entre 1958 i 1962, també el 1970. Va desaparèixer de l’elit davant de les dificultats econòmiques i la impossibilitat de competir contra els grans del bàsquet espanyol. Després d’uns anys l’equip va tornar al màxim nivell del bàsquet estatal, la temporada 84/85, i es va mantenir fins la 88/89 on, per les dificultats econòmiques, es va fusionar amb el Granollers, fet que va acabar precipitant la seva desaparició. Els anys a la Lliga ACB van ser força bons, i fins i tot, es va aconseguir participar a la Copa Korac la temporada 86/87. Diferents pavellons van acollir els partits de la secció de bàsquet, com per exemple el pavelló esportiu de la SEAT, a la Zona Franca o el Pavelló d’Esports de Barcelona al carrer Lleida.

                                         

Després d’uns anys a 2a Divisió l’Espanyol aconsegueix l’ascens a la màxima categoria el 18 de març de 1984 al guanyar 77 a 85 al Iveco Gijón. La temporada 84/85 va ser la primera amb l’Espanyol de nou entre els més grans del bàsquet. Dirigits per l’entrenador Guifré Gol i amb una plantilla on destacaven: els bases Albert Illa, Toni Tramullas i Josep Maria Ayuso, el guineà Pepe Collins, que jugava d’escolta i era molt estimat pels aficionats, els alers Epi I i Jack Robinson, que provenia del Maccabi Tel Aviv i el nord americà Ken Austin, que es va fer famós per trencar el tauler en més d’una ocasió, els ala-pivot Galcerán i Anger, i el pivot madrileny Gregorio Estrada. Es va aconseguir la permanència quedant el 12é de 16 equips. L’inici a la ACB començava de manera satisfactòria.

                                                  

La competència per mantenir-se a la Lliga ACB era molt ferotge i els problemes econòmics estaven molt presents. La temporada 85/86 es va arribar a un acord de patrocini amb l’empresa Zumos Juver, que va ajudar a alleugerir costos econòmics per la secció. En aquesta segona temporada a l’elit del bàsquet espanyol es va aconseguir un meritori sisè lloc a la classificació, que va permetre jugar la Copa Korac la temporada següent. Els jugadors més destacats d’aquell equip van ser els bases Albert Illa i Toni Tramullas, l’escolta Pepe Collins, els alers Epi I i Lete, els pivots nord americans Vernon Smith i Mike Phillips, un ídol per a l’afició espanyolista, que aquella temporada va acabar sent el segon màxim anotador de la ACB amb 767 punts. A més, es va apostar per gent jove com Manel Bosch i Santi Abad. Tots ells dirigits per l’entrenador Guifré Gol.

                                         

La 86/87 va ser una temporada força difícil. Es va canviar el patrocini amb l’empresa GIN MG i la denominació de l’equip va passar a ser GIN MG Sarrià. Es va mantenir el bloc de jugadors i es van fer alguns fitxatges destacats, com el de l’espectacular pivot nord americà Willie Jones, l’aler Jordi Freixanet i l’escolta Piñero. A la banqueta es va apostar per Juanito Jiménez, que la temporada anterior havia estat escollit millor entrenador dirigint al TDK Manresa. La participació en la Copa Korac va començar bé, aconseguint eliminar l’equip belga del Vevey. A la següent eliminatòria es va caure contra el Antibes francès, tot i guanyar de 13 al partit d’anada. Acabava així l’aventura europea del GIN MG Sarrià. A la lliga regular es va patir i es va aconseguir la salvació en un agònic playoff contra el Breogán.

                                                     

La temporada 87/88 va començar amb un nou patrocinador. Els supermercats IFA van esponsoritzar l’equip que va passar a dir-se IFA Español. Alguns jugadors importants com Mike Phillips, Epi I o Lete van marxar i van arribar reforços que no van estar a l’alçada. Els jugadors Tramullas, Illa i Collins, que formaven la columna vertebral de l’equip, es van quedar, i els nous fitxatges, com el pivot panameny Mario Butler o l’aler dominicà Evaristo Pérez, no van rendir al nivell que s’esperava. També es va aconseguir la cessió de l’aler Artiles que posteriorment va marxar al Caja Canarias. Un dels fitxatges estrella va ser Jack Haley, format a la UCLA University i que a l’Espanyol va jugar 21 partits, amb una mitja de 18 punts i 9 rebots. Haley no va acabar la temporada i va marxar als Chicago Bulls, on va guanyar l’anell de la NBA compartint equip amb jugadors estrella com Michael Jordan, Scottie Pippen o Dennis Rodman i dirigits pel mític Phil Jackson. La temporada 87/88 va acabar amb l’Espanyol cuer, però aconseguint la salvació, ja que es va remodelar la lliga i es va ampliar el nombre d’equips participants.

                                        

La 88/89 va ser l’última de l’Espanyol a l’elit. El club va seguir amb el patrocini de Grupo IFA, però sense lluir l’escut a la samarreta i canviant els colors blanc i blaus pel verd. Guifré Gol va tornar a dirigir l’equip, tot i que a mitja temporada va dimitir i va ser substituït pel veterà Moncho Monsalve. Es van fitxar els pivots nord americans Riley i Solomon, que van tenir un bon rendiment, i es va aconseguir la cessió de Ferran Martínez. La lliga va acabar amb l’equip salvat i en una còmoda vuitena posició.

A causa de problemes econòmics i la deixadesa de la directiva dirigida per Antoni Baró es va acabar fusionant amb el Cacaolat Granollers. D’aquesta manera s’acabava amb una secció històrica del RCD Espanyol.

Soci nº12